Poblacion
El término municipal de Rafelbuñol limita
con las siguientes localidades: Masamagrell, Museros, Náquera, Puebla de Farnals
y Puig, todas ellas de la provincia de Valencia.El primer núcleo de población
del que se tiene noticias es la existencia de un poblado neolítico situado en
Els Germanells. Los restos de este poblado se descubrieron en 1953 y se enmarca
dentro de lo que se conoce como cultura del Bronce Valenciano.
Encontramos ya en época romana un emplazamiento en el llamado Plà de Columbro.
Se trata de una villa rústica donde se han encontrado abundantes fragmentos de
dolmen y un capitel toscamente labrado en piedra del país.
Pero el asentamiento de población sobre el que se encuentra el actual núcleo,
tiene su origen en la época árabe. Escolano, erudito historiador, en el siglo
XVI conoció, ya en ruinas, la casa que según la tradición fue la génesis de
Rafelbuñol. La existencia de esta Casa de Campo (Rahal, en árabe), situada cerca
de una corriente de agua (Bonyol), contribuyó a que fueran asentándose más
árabes, convirtiendo ese pequeño conjunto en una alquería -conjunto de varios
fuegos o casas-, teniendo en el año 1025 más de 15 casas y aproximadamente unos
50 habitantes.
En 1236, el rey Jaime I, se encontraba en El Puig de Santa María y allí recibió
a unos moros que iban a rendirle vasallaje, pasando así la Alquería de
Rafelbuñol a poder del rey cristiano, que les prometió que no serían molestados
y que les serían respetadas sus propiedades, sus costumbres y su religión.
En 1237 la donó al caballero Gelacián de Tarba, como premio a la ayuda prestada,
pero al marchar este caballero a Jaca, Rafelbunyol pasó a poder de la Corona
hasta que en 1279, Pedro III donó la Alquería a su escribano mayor, Raimundo
Escorna. En 1280, Pedro III, expidió un permiso a favor de los moros habitantes
de la alquería, extensivo a los hijos de éstos, actualizando el documento
firmado por su antecesor.
En 1289, Raimundo Escorna empieza a levantar la primera capilla bajo la
advocación de San Antonio Abad, que se adscribe a la parroquia de Masamagrell
hasta que una bula pontifical de Inocencio VIII en 1491 la declara
independiente.
El terme municipal de Rafelbunyol limita amb les localitats següents: Massamagrell, Museros, Náquera, la Pobla de Farnals i Puig, totes elles de la província de Valencia.El primer nucli de població de què es té notícies és l'existència d'un poblat neolític situat en Els Germanells. Les restes d'este poblat es van descobrir en 1953 i s'emmarca dins del que es coneix com a cultura del Bronze Valenciano.
Trobem ja en època romana un emplaçament en el cridat Plà d'Albire. Es tracta d'una vila rústica on s'han trobat abundants fragments de dolmen i un capitell toscament llaurat en pedra del país.
Però l'assentament de població sobre el qual es troba l'actual nucli, té el seu origen en l'època àrab. Escolano, erudit historiador, en el segle XVI va conéixer, ja en ruïnes, la casa que segons la tradició va ser la gènesi de Rafelbunyol. L'existència d'esta Casa de Camp (Rahal, en àrab) , situada prop d'un corrent d'aigua (Bonyol) , va contribuir que foren assentant-se més àrabs, convertint eixe xicotet conjunt en una alqueria -conjunt d'uns quants focs o cases-, tenint l'any 1025 més de 15 cases i aproximadament uns 50 habitants.
En 1236, el rei Jaume I, es trobava en El Puig de Santa Maria i allí va rebre uns moros que anaven a rendir-li vassallatge, passant així l'Alqueria de Rafelbunyol a poder del rei cristià, que els va prometre que no serien molestats i que els serien respectades les seues propietats, els seus costums i la seua religió.
En 1237 la va donar al cavaller Gelacián de Tarba, com a premi a l'ajuda prestada, però a l'anar este cavaller a Jaca, Rafelbunyol va passar a poder de la Corona fins que en 1279, Pere III va donar l'Alqueria al seu escrivà major, Raimundo Escorna. En 1280, Pere III, va expedir un permís a favor dels moros habitants de l'alqueria, extensiu als fills d'estos, actualitzant el document firmat pel seu antecessor.
En 1289, Raimundo Escorna comença a alçar la primera capella davall l'advocació de Sant Antoni Abad, que s'adscriu a la parròquia de Massamagrell fins que una butla pontifical d'Innocenci VIII en 1491 la declara independent.
